Els antecedents de l'11 M
Sobre el atemptat del 11 M es posa focus en algú: Amer Azizi, d'origen marroquí i qui, segons la CIA, va arribar a ser mà dreta d'Abu Hamza Raia, cap d'operacions externes del Qaeda.
Els Estats Units, el Regne Unit i Espanya, sota els governs de George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar respectivament, van formar la tríada que va promoure la guerra de l'Iraq, que va arrencar el 19 de març de 2003.
Gairebé un any després van ocórrer els atemptats del 11M, i en una part de l'opinió pública espanyola es va forjar la idea que, en haver entrat en el conflicte, es va posar al país europeu en el punt de mira dels terroristes.
"Espanya era molt activa en la lluita contra el terrorisme internacional". I l'Operació Dàtil, la més important que hi ha hagut a Europa per a desmantellar cèl·lules del gihadisme i que, al novembre de 2001, es va saldar amb l'arrest de més de 20 membres del Qaeda en sòl espanyol.
Aquí va ser detingut Dahdah. No vaig agafar la seva mà dreta, Azizi, que en aquest moment estava entre l'Iran i l'Afganistan per a després fugir al Pakistan, on es va unir a la matriu del Qaeda. Va decidir que portaria algun acte de venjança contra Espanya per l'operació que havia desmantellat la cèl·lula d'Abu Dahdah a la qual ell va pertànyer fins a novembre de l'any 2001.
La decisió d'atacar a Espanya es va prendre a Karachi, el Pakistan, i el pla va ser aprovat pel lideratge del Qaeda en una reunió que es va celebrar a Turquia al febrer de 2002
Una imatge que es va convertir en un símbol per a adeptes i detractors del que allí es va forjar
Trio de les Açores és una expressió utilitzada a vegades per la premsa espanyola en el context de la guerra de l'Iraq de 2003-2011-12 per a referir-se als llavors màxims mandataris dels Estats Units (George W. Bush), el Regne Unit (Tony Blair) i Espanya (José María Aznar), en al·lusió a la Cimera de les Açores que aquests governants van celebrar en aquelles illes el 15 de març de 2003
A la foto de les Açores apareixien quatre, malgrat que el marc més habitual es redueix a tres, potser per aquell regateig ràpid a última hora d'un dels principals defensors d'aquella odiosa guerra. Recordem a aquells prohoms: Blair, Tony, Inglés, complexió mitjana, blanc; Bush, George W., nord-americà, complexió mitjana, blanc; Aznar, espanyol, complexió xicoteta, bigot. Però falta el quart en concòrdia, l'amfitrió complaent, com indulgentment el cridava Cebrián en la seua Quarta Pàgina, també del dijous passat. Falta José Manuel Durão Barroso, president ni més ni menys que de la Comissió Europea. La seua responsabilitat en aquella invasió va ser tan gran com la dels altres tres cuatreros. Però en el seu cas tenim un problema. Al portugués no hi ha manera de ratllar-li de la foto, com feien les Blasas en la vinyeta forgiana. Perquè quina possibilitat hi ha que l'amfitrió caiga del seu lloc, un lloc que no és votat pels ciutadans directament? Cap. Ens ho menjarem amb creïlles fins que els nostres mandataris vulguen. Si almenys demanarà perdó
Les Açores no van ser la primera opció per a l'entrevista d'aquell 16 de març de 2003, perquè el president estatunidenc i el primer ministre Blair van oferir les illes Bermudes, un territori britànic d'ultramar. Es tracta d'una zona amb tradició de reunions atlàntiques, i aquesta va ser una raó que van considerar de pes per a albergar la que anaven a mantenir.
Què va significar pel món l'11 S?
Els atemptats van ocórrer durant el matí d'un dimarts i van ser atribuïts al grup transnacional gihadista d'Al-Qaeda. 19 terroristes suïcides, dividits en 4 grups, van segrestar quatre avions d'aerolínies comercials estatunidenques.
Els atacs van ser reivindicats per Al-Qaeda, un grup terrorista que defensa una visió radical de l'islam i estava liderat per Osama Bin Laden, que en aquells dies es trobava a l'Afganistan gràcies a la seua bona relació amb els talibans, un grup militar que governava el país.
Els primers van ser el vol 11 de American Airlines i el vol 175 d'United Airlines que, mentre sobrevolaven la ciutat de Nova York, van impactar els icònics gratacels del complex financer World Trade Center, coneguts com les Torres Bessones.
El tercer avió segrestat, el vol 77 de American Airlines, va modificar el seu curs per a impactar la façana oest del Pentàgon, la seu del Departament de Defensa dels Estats Units; i un quart avió, el vol 93 d'United Airlines, va errar en el seu objectiu d'estavellar-se contra el Capitoli a Washington i va caure en un camp obert de Pennsilvània.
Aquest quart avió no va envestir el Congrés dels Estats Units a raó de la resistència dels passatgers i tripulants en enfrontar-se al comando terrorista.
Els quatre avions segrestats havien enlairat des dels Aeroports de Boston, Washington-Dulles i Newark. Tenien per destí California, de manera que els seus dipòsits de combustible estaven plens amb prop de 91.000 litres, prou per a tindre temps de maniobra aèria. Segons les caixes negres dels avions, els segrestadors es van fer al control dels vols portant navalles simples amb les quals van matar a les hostesses de vol i almenys a un pilot.
El 11-S, per exemple, va quedar als Estats Units gravat en la memòria de les seves gents pels segles dels segles. Van canviar els seus costums, va canviar la manera en què els nord-americans entenien el món. Va canviar la manera en què assumeixen el paper del seu país en el mapa geoestratègic del planeta. I han secundat amb gairebé unanimitat la venjança del seu Govern contra l'autor intel·lectual dels atemptats. Washington va seguir i va perseguir la pista de Bin Laden incansablement fins que, en una operació que es va saltar totes les normes del Dret Internacional, el va caçar en la seva pròpia casa i el va crivellar al costat de tots els seus acompanyants. El país es va sentir satisfet i, d'alguna manera, va sentir compensat el seu sofriment amb la mort del seu enemic. Els estatunidencs ja no són com eren abans dels atemptats de les Torres Bessones i no tornaran a ser-ho.
Explica l'11 M a Madrid
Deu bombes van començar a detonar en quatre trens diferents a partir de les 7.37 del matí, hora punta al Madrid d'extraradi que es prepara per a anar al treball. 192 morts i més de 2.000 ferits va ser el saldo en cru del major atemptat gihadista que s'ha comès a Europa.
Han passat 18 anys des de l'atemptat terrorista més sagnant de la història d'Espanya. L'11 de març de 2004 (conegut també com 11-M) diversos terroristes d'una cèl·lula d'Al-Qaeda, grup fonamentalista islàmic, van fer esclatar 4 trens de Rodalia en diferents punts de Madrid. 193 persones van morir i 1858 van resultar ferides. Han passat gairebé 20 anys però ni les famílies de les mates obliden i tampoc ho fa Espanya que avui commemora a més el dia de record de les víctimes del terrorisme que precisament la Unió Europea va establir arran d'aquest atemptat.
Els atemptats d'aquell 11 de març de 2004, es van produir en l'hora punta del matí, amb deu explosions gairebé simultànies entre les 7.36 i les 7.40 en quatre trens regionals de Rodalia, que provenien de diverses motxilles carregades d'explosius connectades a un temporitzador.
La primera intenció dels atacants era que totes les motxilles explotessin alhora en l'estació d'Atocha, però el retard d'alguns trens va fer que les explosions es produïssin en diferents punts. L'explosió simultània de quatre trens a Atocha probablement hauria causat un nombre de morts encara major amb el col·lapse de l'estació i el col·lapse de l'estació de metro subterrani.
Els atemptats d'aquell 11 de març de 2004, es van produir en l'hora punta del matí, amb deu explosions gairebé simultànies entre les 7.36 i les 7.40 en quatre trens regionals de Rodalia, que provenien de diverses motxilles carregades d'explosius connectades a un temporitzador.
La primera intenció dels atacants era que totes les motxilles explotessin alhora en l'estació d'Atocha, però el retard d'alguns trens va fer que les explosions es produïssin en diferents punts. L'explosió simultània de quatre trens a Atocha probablement hauria causat un nombre de morts encara major amb el col·lapse de l'estació i el col·lapse de l'estació de metro subterrani.
192 morts i milers de ferits
Tres de les bombes van explotar en un tren situat en la pròpia estació d'Atocha, una de les més importants de Madrid. Altres dos van esclatar en un tren detingut en l'estació El Pou de l'Oncle Raimundo . Una altra bomba va explotar en un tren situat en l'estació Santa Eugenia. Totes elles són estacions que estan situades en els districtes del sud de Madrid, en els districtes de Pont de Vallecas i Vila de Vallecas, històricament un dels barris més humils de la ciutat. A aquesta hora els trens anaven plens de gent camino al treball. Quatre bombes més van esclatar en un tren que estava a punt d'entrar a Atocha, al carrer de Téllez.
De les 193 víctimes, 67 es van comptabilitzar en l'estació del Pou, 64 prop del carrer Téllez, prop de l'estació d'Atocha, 34 en l'estació d'Atocha, 16 en l'estació de Santa Eugenia. Les 12 restants van morir als hospitals de Madrid als quals havien estat traslladats.
La nacionalitat de les víctimes de l'atemptat de l'11 de març de 2004 a Madrid: 130 víctimes eren de nacionalitat espanyola, 16 eren de nacionalitat romanesa, 7 persones eren de l'Equador, 12 víctimes eren de nacionalitat búlgara, 4 de Polònia, 7 més del Perú, 2 de Colòmbia, 2 de República Dominicana, 2 d'Hondures, 2 del Marroc, 2 d'Ucraïna, 1 víctima del Brasil, 1 de Cuba, 1 de Xile, 1 de Filipines, 1 de Guinea Bissau i 1 de França.
El 11-M i les eleccions
L'atemptat es va produir tres dies abans de les eleccions generals que tindrien lloc el dia 14. El Govern sortint era el d'Aznar (Partit Popular), que havia incorporat a Espanya a la coalició de països que van fer costat als Estats Units en la guerra de l'Iraq, amb homes i mitjans. Des de les primeres hores després de la massacre, el Govern d'Aznar va afirmar que es tractava d'un atemptat d'ETA.
Des de les primeres hores no obstant això, circulaven dubtes sobre la responsabilitat del grup terrorista basc: ETA mai havia realitzat atemptats d'aquestes característiques , mai havia arribat tan lluny i sempre havia avisat amb trucades telefòniques anònimes abans de realitzar atemptats. A més, per les seves característiques, molts consideraven que els explosius emprats eren obra de gihadistes.
Manifestacions als carrers
El Govern d'Aznar i el candidat del PP, Mariano Rajoy, van continuar afirmant que l'atemptat havia estat obra del grup armat basc fins a l'últim moment. Els dies 12 i 13 va haver-hi grans manifestacions en totes els ciutats contra el terrorisme i el dia 13 van ser alguns mitjans els que van revelar que els bombes havien estat obra del terrorisme islàmic per a “castigar” a Espanya i la seva participació en la guerra a l'Iraq. La notícia és va difondre cada vegada més, xocant amb la versió del Govern culpabilitzant a ETA.
14 de març dia d'eleccions generals
El 14 de març, el Partit Popular, que liderava les enquestes fins a una setmana abans, va perdre les eleccions: va guanyar el Partit Socialista (PSOE) liderat per Zapatero, que governaria el país fins a tardor de 2011.
Comissió de recerca
Una comissió de recerca creada pel nou Govern espanyol va condemnar a 21 persones al final d'un llarg judici que va finalitzar a l'octubre de 2007 i va establir que els atemptats van ser obra d'un grup d'extremistes d'inspiració gihadista no vinculats directament amb Al-Qaeda.
Històries lligades al 11 i el dolar i l'euro 11S i 11 M
Entre els atemptats a les Torres Gemelas de Nova York i el Pentàgon de l'11 de setembre de 2001 i el de Madrid, el 11M de 2004,hi ha una relació directa. No sols per qui els organitzen i els resultats fatals. Bruce Riedel, qui va ser analista de la CIA, l'agència d'intel·ligència dels Estats Units "la infraestructura a Espanya va ser el suport més important que va haver-hi per a planejar el 11S fos de l'Afganistan i el Pakistan".
Dos mesos abans del 11S, Mohamed Atta, un dels pilots suïcides, es va trobar a Tarragona (Catalunya) amb Ramzi bin al Shibb per a organitzar l'atemptat. Així, la cèl·lula d'Hamburg (Alemanya) de la qual formava part Atta entrava en relació amb la de Dahdah a Espanya.
Després dels atemptats als EUA, la Comissaria General d'Informació de la Policia Nacional d'Espanya, que ja treballava en temes de gihadisme, es va posar sobre la pista del Qaeda al país i això va donar lloc a la ja esmentada Operació Dàtil, la detenció de Dahdah i la idea de venjança de Azizi.
Per tant, primer va ser la planificació del 11S, part d'ella amb infraestructura a Espanya; posteriorment va ocórrer el 11S i, després d'ell. es va intensificar la recerca contra gihadistes fins a la desarticulació de la cèdula de Dahdah a Madrid al novembre de 2001. Azizi, que va escapar d'aquesta batuda, va planejar la venjança i, finalment, el 11M.
El context és important: els atemptats van ser un dijous i, a penes tres dies després, el diumenge 14 de març, els espanyols anaven a les urnes per a votar en unes eleccions generals. També és important assenyalar que, fins al 11M, en l'imaginari col·lectiu espanyol, així com en les forces de seguretat, els atemptats eren comesos per la banda separatista basca ETA.
El govern del llavors president José María Aznar, del conservador Partit Popular, va sostenir des del principi com a hipòtesi més fiable que l'autoria era d'ETA. Però, a més, Aznar, citen en el documental, va cridar als directors dels periòdics per a dir que "el govern tenia la certesa que havia estat ETA".
Malgrat les proves que van anar sortint, va haver-hi una part de la premsa espanyola que va entrar en el que el documental diu la "teoria de la conspiració" on es va tractar de barrejar a ETA amb el gihadisme. Els mitjans de comunicació van entrar en una guerra tòxica. El maneig de la informació va ser tòxic des del principi",
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada