SANT BALDIRI
Durant la presència dels musulmans, el municipi es denominava Alcalà, que en àrab significa castell.El nom de Sant Boi (Sam'boix), procedeix la denominació popular de Sant Baldiri, titular de la Parròquia, que està documentada en el segle XIV com Sant Boi o Sant Boi d'Alcalà.
En el transcurs dels segles XV i XVI es denominava Sant Boi. El nom castellanitzat de San Baudilio (Sant Baldiri), és anterior al segle XIX, i es va incloure en els primers censos de la població.
Durant la República, va recuperar el nom de Sant Boi de Llobregat. En el transcurs de la Guerra Civil espanyola, per la supressió dels termes Sant o Santa en les toponímies de les ciutats o municipis, va canviar a Vilaboi.
En finalitzar la Guerra Civil espanyola, va tornar de nou a denominar-se San Baudilio de Llobregat. Amb la recuperació de la democràcia, l'any 1976 va ser un dels primers municipis que va aconseguir el canvi normalitzat de Sant Boi de Llobregat. Conseqüentment, el nom oficial del municipi, és Sant Boi de Llobregat, ( en català i en castellà, atès que les denominacions oficials no admeten traducció).
La denominació de San Baudilio, correspon a Sant Baldiri, en català, titular de la Parròquia del mateix nom.
L'actual edifici de l'església és un edifici d'estil barroc construït entre els anys 1725 i 1752; obra costejada completament pel rector Mossèn Francesc Alberti. Es va erigir sobre una antiga església romànica, de la qual en l'actualitat encara es conserven algunes restes. Segons sembla, l'església romànica de Sant Boi s'havia edificat al s. XI o xii, encara que l'existència d'una parròquia de Sant Baldiri es documenta ja al s. X.
L'Església de Sant Baldiri està bastida sobre una anterior de la mateixa advocació, ja que és el patró de Sant Boi des de temps alt medievals. Al 966 ja es troba documentada com a parròquia. Inicialment era una església preromànica de la qual no ha pervingut res. Se sap que l'any 1040 ja es treballava en l'església romànica, ja que hi ha documentat que un tal Escluva va fer una donació de vi "ad ipsa cobertura" de Sant Baldiri.
Era una imponent església romànica amb coberta de fusta, que va fer les funcions de parròquia junt amb la de Sant Pere, molt propera i que va acabar per desaparèixer a la Guerra del Francès. Mn. Francesc Albert va impulsar la construcció de la nova parròquia iniciant-se les obres el 1710 i donant-se per finalitzades amb l'inici del culte el 1752. En principi encara hi havia el cementiri adossat, però amb les noves lleis del segle xix es va traslladar i es va guanyar espai per a la Plaça de l'Església. De l'església anterior es conserva cinc arcades de mig punt tapiades i una clau de volta del Pare Etern sota la rosassa del cor. Dels retaules que contenia només s'ha conservat la taula central del retaule de Sant Baldiri, de Lluís Dalmau. L'orgue també fou destruït i de l'Arxiu Parroquial una bona part.
DESCRIPCIÓ DE L'ESGLÉSIA
Església parroquial de tres naus cobertes amb volta. La seva orientació presenta la capçalera al nord, la façana al sud i els costats laterals a est i oest. Aquesta orientació no és arbitrària i respon a dos factors fonamentals.
Primerament, l'església barroca fou bastida sobre les restes d'una romànica del segle XI, aprofitant alguns dels arcs de la capçalera de la primitiva església, que s'orientava com era habitual a l'est, per a travar el mur lateral oriental de la segona (veure fitxa específica). En segon lloc, la primacia de la façana com element barroc s'adiu amb una orientació a migjorn que la il·lumina millor, la façana, amb la seva torre campanar octogonal, està feta de carreus de pedra ben tallats i aparellats.
Destaca el seu barroquisme accentuat, tant per les cornises i frontons curvilinis de la porta i la fornícula centrals, com pels seus elements estructurals: verticalitat accentuada per l'escalinata d'accés i pels obeliscs amb esferes de la cornisa, amb preponderància de línies corbes en aquesta, contraforts que imiten pilastres, etc.
Clau de volta. Gòtica, representa el Déu Pare assegut en majestat sobre la volta del cel, per això el fons és ple d'estrelles.
Té les barbes partides i una llarga cabellera i fa el signe de beneir amb la mà dreta, el vestit i la capa que duu són recollits en plecs damunt el genoll esquerre. A la rectoria trobem un retaule de Sant Baldiri del 1448 d'estil gòtic.
Restes antiga església
Restes de construcció romànica en la que es veuen clarament dos arcs de mig punt correlatius, amb les seves respectives impostes i muntants; l'empremta d'un arc més gran amagat per l'arrebossat del mur actual i que és la continuació dels arcs anteriors; i un tram de mur cantoner. Es troben incorporades al mur oriental de l'actual església barroca.
Aquesta orientació fa pensar que els elements podrien correspondre a la part del possible transsepte i capçalera de la primitiva església del segle XI, formada possiblement per un absis central i dues absidioles laterals a cada costat.
Actualment es poden apreciar uns carreus ben tallats i aparellats i impostes sense decorar.La pedra és gres rogenc de pedrera local.
Notícies històriques
Inicialment era una església preromànica de la qual no ha pervingut res.Se sap que l'any 1040 ja es treballava en l'església romànica ja que hi ha documentat que un tal Escluva va fer una donació de vi "ad ipsa cobertura" de Sant Baldiri.
Era una imponent església romànica amb coberta de fusta, que va fer les funcions de parròquia junt amb la de Sant Pere, molt propera i que va acabar per desaparèixer a la Guerra del Francès. Mn. Francesc Albert va impulsar la construcció de la nova parròquia iniciant-se les obres al 1710 i donant-se per finalitzades amb l'inici del culte al 1752.
En principi encara hi havia el cementiri adossat, però amb les noves lleis del segle XIX es va traslladar i es va guanyar espai per a la Plaça de l'Església. De l'església anterior es conserva cinc arcades de mig punt tapiades i una clau de volta del Pare Etern sota la rosassa del cor, dels retaules que contenia només s'ha conservat la taula central del retaule de Sant Baldiri, de Lluís Dalmau. L'orgue també fou destruït i de l'Arxiu Parroquial una bona part.
El retaule de Sant Baldiri, una joia del gòtic català
La història de Sant Boi de Llobregat es pot anar reconstruint des d’època ibèrica i romana a partir dels vestigis materials recuperats en les diverses excavacions realitzades i del gran fons documental que conserva l’arxiu parroquial i l’arxiu històric municipal. L’antiga església, construïda aprofitant una cisterna d’època romana, està documentada des del s. X i des d’aleshores que es pot anar resseguint i documentant, amb més o menys fortuna, l’evolució del temple fins al s. XVIII, quan serà enderrocat per construir-ne l’actual.
En el segle XV, la situació econòmica de la parròquia és favorable, fet que comportarà la realització de diferents reformes i encàrrecs d’abillament de l’antiga fàbrica. També es contractarà el retaule major, dedicat al patró de la vila, a un dels pintors més destacats del gòtic català, Lluís Dalmau.
El retaule de Sant Baldiri va ser encarregat pels obrers de l’antiga església de la vila a mitjans del s. XV, el 1448. L’estructura de fusta del retaule va ser contractada amb l’imaginaire Jaume Roig i dos dies després es va signar contracte per la pintura amb Lluís Dalmau i Bartomeu Almenara. Aquest retaule va presidir l’altar major de l’antiga església fins que, a finals del segle XVII, es decideix encarregar un nou retaule que s’apropi més al gust de l’època, el barroc.
Es considera que Lluís Dalmau va ser un dels pintors que introdueix l’estil de l’escola dels germans Van Eyck a la península. Treballa per la cort d’Alfons el Magnànim i, abans de venir a Sant Boi, ja havia realitzat un viatge a Flandes i el Retaule de la Mare de Déu dels Consellers, encarregat l’any 1443 “al més apte i millor pintor que pogués ésser trobat”.
A l’actual església de Sant Boi es conserva la taula central del retaule, amb Sant Baldiri al centre, vestit amb dalmàtica i sostenint un llibre i la palma del martiri.
Baldiri de Nimes
Va ser un diaca i màrtir de Nimes, avui venerat com a sant en diverses confessions cristianes. El seu culte està estretament relacionat amb la ciutat de Nimes, però també es va estendre per Espanya.
Es desconeix l'any i lloc de naixement de Sant Baldiri, fins i tot de la seva infància, si bé es creu que havia de ser cristià atès que ho van portar i van confiar a un monge del Migdia de França, perquè l'orientés pel camí de Crist, i sembla ser que el va aprofitar i va avançar en la seva perfecció fins al punt que el bisbe d'Orleans, San Eubert, va protegir la seva vocació eclesiàstica, i als 20 anys d'edat va ser ordenat diaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada